Galeria Multimèdia

El Museu de Ceràmica de Manises (MCM) va ser fundat en 1967, instal·lat en un edifici construït en el segle XVIII per una família de comerciants de la seda. La configuració actual de les seues instal·lacions és el resultat d'una important reforma i ampliació conclosa en 1989, la qual cosa ha permès aplicar un plantejament museogràfic modern.

La col·lecció del MCM és monogràfica de ceràmica i està formada per més de 5.000 peces, que representen una visió panoràmica de la producció ceramista produïda a Manises, des del segle XIV fins a l'actualitat, i de ceràmica artística d'autors de diversos països.

El MCM disposa d'una sala de tecnologia i biblioteca. També facilita informació sobre les fàbriques, tallers i tendes de ceràmica que existixen a la ciutat de Manises.

El Museu de Ceràmica de Manises està instal·lat en l'únic edifici civil del segle XVIII de certa rellevància arquitectònica que existix a Manises. La denominada Casa Ferraro va ser construïda en 1784 per una família d'origen italià, els Ferraro-Causa, que van fer la seua fortuna a la ciutat de València amb el comerç de la llana i la seda, i que a mitjan segle XVIII, quan decau esta activitat, comencen a diversificar les seues inversions adquirint béns immobles en municipis veïns a la capital. El penúltim dels seus propietaris va ser el metge José Sanchis Pertegás, persona de bona posició social que va arribar a ser alcalde de València a finals del segle XIX. Per llegat testamentari dels seus hereus, la família Casanova Dalfó-Sanchis Causa, l’edifici va passar a propietat municipal en 1976 per a convertir-se en museu municipal.


Amb la finalitat de presentar les seues col·leccions amb un plantejament museogràfic modern, en 1985 es va produir una ampliació de les seues instal·lacions. Es va afegir un nou cos a la part posterior de l'edifici preexistent i es restaurà el que es conservava de la casa original.


Entre els encerts de la reforma i ampliació d'este edifici per a convertir-lo en un museu monogràfic de ceràmica, cal destacar l'aconseguida articulació entre l'edifici antic i el nou (mitjançant escales i rampes al voltant d'un buit central, rematat per una volta translúcida), la qual cosa fa possible un recorregut seqüencial per totes les sales en espiral ascendent, en les quals es presenten les produccions dels obradors locals des del segle XIV al XX.


La façana principal, que dóna al carrer del Sagrari, és de composició simètrica, amb porta d'accés central en planta baixa. Té tres altures i en conjunt conserva quasi intacta la seua estructura original. En la seua part alta sobreïx un rafe de gran volada amb entrebigat. Entre el segon i primer pis, les obertures (tres per planta) presenten forma atrompetada, balconades de ferro forjat amb tornapuntes, i estan adornades en la part inferior amb taulells policroms valencians de la segona meitat del segle XVIII. A l'altura de la primera planta, en el pany entre buits situat a la dreta, existeix un panell de taulells de producció valenciana de finals del segle XVIII que representa la Santíssima Trinitat.


Traspassada l'entrada, a la dreta, es pot veure remarcant la porta d'una habitació una portada gòtica de finals del segle XV. Es tracta d'un dels pocs vestigis arquitectònics que es van salvar de l'incendi i posterior enderrocament del Palau de Mossén Sorell de València i que va ser instal·lada allí per José Sanchis Pertegás.